Ca la Ruscalleda

Ara farà prop d'un mes, la meva meravellosa dona em va fer un regal d'aniversari ben especial: un dinar al Restaurant Sant Pau de la Carme Ruscalleda; podeu imaginar la il·lusió que em va fer!!!

Poca llum i una decoració molt amable feien del lloc un espai ben agradable i acollidor. Tenia moltes ganes de començar a tastar el menú degustació amb maridatge de vins que havia demanat. Potser per això, vaig pensar, el servei em resultava lent i les pauses entre plats incomprensiblement llargues, però uns plats després aquesta primera sensació va quedar del tot constatada.

Platet rere platet, la meva dona i jo compartíem comentaris tipus "està bo, però no és res de l'altre món". Pel que fa al sommelier, cal destacar que ens portava el vi per a cada plat sense dir-nos què era fins a haver acabat la copa, fet que ens va mantenir prou entretinguts mentre esperàvem el següents plats. Així, jugant a encertar els vins, cosa que vaig fer només a mitges, anava acumulant sensacions similars a les dels plats: tot correcte, però res sorprenent o extraordinari.

Després de dues o tres vegades de ser preguntat respecte als maridatges pel sommelier vaig decidir ser moderadament franc amb ell, fet que no va encaixar del tot bé. Simplement li vaig comentar que alguns em semblaven desequilibrats, com el del miso i el foie amb l'extraordinari generós sec d'Alella, on evidentment el vi quedava molt per sobre del plat.

La resta de comentaris me'ls vaig guardar per la meva dona i per tot aquell que llegeixi aquestes línies. Crec que el món del vi és enorme, i tot i estar d'acord amb afavorir el vi català, alguna referència d'altres contrades m'hagués agradat. Alhora, penso que tot i que el Penedès és una regió gran i plena de vins ben diversos, posar-ne quatre en un menú resulta una mica excessiu; especialment, si entre ells es troba el Vittios, un vi dolç que no ha estat mai entre els meus preferits.

Per descomptat, bons vins com el ja mencionat Generós Sec, el Quatre Xarel·los de Mas Candí o el Ctònia de l'imprescindible Jaume Serra sí estaven a l'alçada tot i no sortir especialment beneficiats dels seus respectius maridatges. Altres, com el Blankaforti de Jordi Llorens, o El vesper de la Gloriosa em semblaren vins peculiars, però d'aquells que requereixen una explicació per acabar-los d'entendre, i jo sóc dels que defenso que un vi ha de parlar per si sol.

Arribades les postres, vàrem anar a la terrassa on ens van portar un bonic drac confeccionat amb diferents galetes, algunes d'elles força bones. No hi havia maridatge previst en aquest cas, així que li vaig demanar al sommelier un vi dolç per tancar l'àpat amb un bon gust de boca. Clos Saint Théobald 2001, un Grand Cru Alsacià de Pinot Gris.

Bon final per a una experiència emocional que es va quedar en gastronòmica. Algunes anècdotes acumulades com ara que la noia que ens porta el pa ens explica que el fan a Argentona, el meu poble natal però no sap dir-me a quin forn, o que una cambrera andalusa en pràctiques em diu "ya le digo yo a mi abuela que los catalanes no sois tan malos".

Amb tot, vaig gaudir l'experiència. La companyia de la meva dona i la il·lusió amb què havia mantingut en secret el meu regal m'omplien de felicitat, però crec fermament que d'un restaurant amb els preus i el prestigi del de la Sra. Ruscalleda cal esperar-ne alguna cosa més.

VINS DE TALLER

Ahir vaig estar de visita en un petit celler a Siurana d'Empordà: Vins de Taller.

El seu nom ja sembla indicar que alguna cosa té d'especial, i de fet no n'és una, sinó vàries. 

Es tracta d'un celler que tot i trobar-se a l'Empordà no pertany a la Denominació d'Origen Empordà; per què?, primer, perquè Siurana no en forma part i, segon, perquè fan servir algunes varietats no autoritzades pel consell regulador.

Després d'un parell de mails i contactes telefònics, em va rebre en Guillem Parres, el director tècnic del celler. La primera impressió fou la d'un noi afable, obert, atent i amb moltíssimes ganes de créixer; algú que no deixa d'escoltar i, segons m'explicava, de llegir tant com podia.

Tot i estar ben enfeinat, ja que avui precisament inauguren la botiga del celler, la visita va ser ben agradable. Després de fer-me cinc cèntims del projecte Vins de Taller, vàrem visitar la sala de fermentació i les barriques, de les quals vaig poder tastar un deliciós malbec i un marselan ben llaminer.

El celler produeix sis referències i està certificat amb el distintiu CCPAE de cultiu ecològic. Un cop acabada la verema, fan passar un ramat de xais per la vinya que neteja el terra de restes de fulles i raïms i proporciona adob per a la nova anyada. Alhora, entenen la vinya com un cultiu més, integrat entre un conjunt d'altres espècies amb les quals els ceps estableixen una extraordinària simbiosi.

Vinifiquen els diferents varietals per separat i decideixen els cupatges cada any en funció de l'evolució del raïm, en un esforç més perquè la natura decideixi com ha de ser el vi.

Després, i sense deixar de xerrar de vi un sol instant, ens vàrem dirigir al que avui serà ja la botiga i vam tastar tots els vins que elabora Vins de Taller.

El primer el PHLOX'13, un cupatge de roussane, chardonnay i marsanne sense criança amb unes delicioses notes a plàtan i fonoll.

Després, una de les joies de la casa, el BASEIA'12. Aquesta anyada, a més, fou doblement especial, donat que en lloc del cupatge habitual de viognier amb alguna altra varietat internacional, l'anyada 2012 es va embotellar com a monovarietal de viognier. Fermentació parcial en bóta i 4 mesos de criança amb battonage per a arrodonir un vi especial i diferent, sedós, amb un gran equilibri entre flors blanques, fruita madura i espècies dolces.

Torn tot seguit, pel GRIS'13, un rosat monovarietal de marselan (encreuament entre garnatxa i cabernet sauvignon molt ben adaptat a l'Empordà). Clàssic color pell de ceba per a un vi delicat, amb aromes de maduixetes silvestres i subtils notes vegetals. Fresc, amable i amb un final lleugerament especiat.

Arribà l'hora dels negres, el primer el GEUM'13, un monovarietal de merlot amb un lleuger pas per bóta de tres mesos. Fruita i balsàmics sobre un fons de pebrot típic del merlot. Bona estructura i pas amable per a un vi molt versàtil.

Següent pes pesant, el Siurà'10, un cupatge majoritariament de marselan i merlot amb una petita aportació de cot (malbec). Vi amb molta extracció, carnós i de tanins presents però amables. Fruita, espècies i balsàmics a parts iguals. Vi de llarg recorregut.

I, per acabar, el LEA'12, un vi dolç monovarietal de cortese (varietat italiana), un clar homenatge als orígens de la dona de l'Antoni Falcón, el propietari. Després d'una lleugera criança de 3 mesos en bótes de tercer any, el vi resultant es mostra ple de fruita sobremadurada, mel i herbes. Molt i molt llaminer però fresc alhora. Tal com explicava en Guillem, terrible acompanyant una mica de foie amb melmelada de mango i taronja o un bon formatge blau. Sens dubte, un final fabulós per a una tarda deliciosa.

Després de saludar l'Antoni i acomiadar-me d'en Guillem que encara semblava tenir molta feina per davant, vaig voler apropar-me a les vinyes per tal d'acabar de copsar el projecte Vins de Taller. La imatge en arribar fou magnífica; allò semblava un veritable jardí perfectament integrat en l'entorn. Vaig passejar per entre les fileres de ceps, vaig fer algunes fotos i no vaig poder evitar mossegar quatre grans de raïm.

De camí cap a casa, i mentre pensava en l'article que ara llegiu imaginava també el futur de les vinyes i el celler que acabava de visitar; sens dubte el present del celler és ja magnífic, però quan aquests joves ceps es tornin gruixuts i plorin amb moderació, Vins de Taller pot ser una de les cases imprescindibles de l'Empordà.

El món del vi a ... Finlàndia!!!

Com ja us podeu imaginar, a Finlàndia no es produeix vi, almenys, de moment. No obstant això, després de passar-hi uns quants dies he fet algunes descobertes realment curioses.

Els finlandesos tenen un elevat consum alcohòlic per càpita, tot i que la sensació és que tiren molt més de cervesa que de vi. Als supermercats, per exemple, tenen infinitat de cerveses de diversos orígens, però només vi sense alcohol. Paral·lelament, als mateixos centres comercials i al carrer, tenen botigues de vins i licors, o més aviat botiga, donat que l'única que sembla vendre aquest tipus de productes és una cadena anomenada Alko.

Al centre comercial on fèiem la compra, hi havia, per descomptat, un Alko on vaig entrar a donar un cop d'ull. Primeres impressions? els preus eren, òbviament, més alts (res decent per sota de 15€), els vins del nou món ocupaven aproximadament un 50% de la botiga; Xile, Argentina i Austràlia especialment. La vella Europa l'altra meitat, Espanya, Itàlia i sobretot, França. Botiga amb un bon assortiment i plena de vins atractius i curiosos (monastrell australià, carinyena xilena, i un extraordinari tannat uruguaià entre d'altres). Al segon dia, vaig començar a xerrar de vins amb el noi de la botiga, un sommelier (amb una bona formació, no com succeeix sovint aquí) molt agradable. La conversa era amena i l'estona passava volant; mil i una coses interessants em va dir.

Em comentava que el consumidor finès estava encara molt lluny del nivell de l'espanyol i que ells esperaven ser en aquest punt en uns anys (que bé ens aniria a nosaltres pensar així i deixar de mirar-nos el melic, vaig pensar). Un dels vins preferits de la seva clientela era el Campo Viejo de la Rioja; l'estil clàssic encara té molts seguidors arreu. Aquests vins, compartien lleixa amb d'altres tipus Ad Fines o el GO, un meravellós godello de Soto del Vicario que no vaig poder evitar recomanar al meu apreciat sommelier, fet al qual ell va respondre dient: "oh! is it that good? I must take it home then, it's the last bottle!". 

Uns dies després, en una escapada a un petit poble costaner, ens vam aturar a una sidreria que ens havien recomanat. La sidra era exquisida, però hi vaig trobar quelcom que encara em va agradar més: "vins" fets de fruits del bosc; veritables delícies!!!!! Carregats de fruita i acidesa. Vi blanc sec de groselles blanques que feia pensar inevitablement en els rieslings alemanys o el meravellós dolç de groselles negres que teniu a la foto acompanyat de la típica tassa lapona. Un únic inconvenient, no tenir prou diners per emportar-me tot el vi cap a casa.

En conjunt, un viatge fantàstic a un indret del món ple de bellesa, en el que, com de costum, no vaig poder estar-me de prendre algun vinet.

Fins a la propera.

Kiitos!

Vins antinaturals

Després de molt de temps sense escriure he decidit tornar-hi. Els mesos m'han donat l'oportunitat de tornar a omplir la motxilla de temes dels quals realment necessito parlar.

Com ja haureu endevinat pel títol, avui toquen els vins naturals. Per què l'he titulat "antinaturals"? Aviat ho descobrireu.

Sabeu que els vins naturals són aquells que porten l'ecologisme un pas més enllà, vins que defensen la mínima intervenció de l'home. Es pretén que el raïm s'expressi de la manera més espontània possible, sense tecnologia i sense química; prescindint inclús dels sulfits, el conservant habitual.

Succeeix però, que en eliminar els sulfits, el vi queda desprotegit i sovint pateix processos indesitjats que el porten caps als defectes. Les olors avinagrades, a sidra o a estable són habituals en un bon nombre d'ampolles naturals.

A més, sovint, l'absència de protecció fa que les aromes del raïm s'allunyin del perfil varietal habitual, dit d'una altra manera una tempranillo deixa de fer la clàssica olor de tempranillo. Alhora, resulta bastant més difícil endevinar la procedència del vi, ja que les aromes derivades de l'elaboració natural emmascaren bona part de la informació del terroir.

Arribat a aquest punt, potser esteu pensant: "aquest és anti vins naturals!!!".

Al contrari!! Trobo que els intents que s'estan fent en aquest sentit són lloables i entenc l'objectiu dels mateixos. És més, he begut alguns vins naturals extraordinaris. On sí m'enervo, és quan arribem a oblidar, apartar, o criticar els vins ara anomenats "convencionals". En alguns sectors, s'està començant a instaurar la idea que només els vins naturals valen la pena i que prendre vi convencional és clar indicador de desconeixement o inclús de baix llinatge. 

El no intervencionisme és una idea fantàstica, l'ecologia al camp absolutament necessària, i buscar nous camins en el món del vi fonamental, però no per això hem de tolerar vins amb defectes pels quals fins no fa massa haguéssim fet retirar l'ampolla al restaurant. Ja existeixen al mercat un bon nombre de vins naturals molt nets aromàticament i veritablement estimulants i sorprenents, però lamentablement, encara conviuen amb moltes altres ampolles plenes d'aromes que farien tirar enrere el gruix dels consumidors.

Conclusió? Crec que el vi natural té encara un bon camí per recórrer i que ni tot el vi natural és bo, ni tot el vi "anti-natural" és dolent. Gaudim de cadascuna de les ampolles sense prejudicis i escollim lliurement allò que més ens complagui. Salut i vi!